S’Illot: una colònia d’estiueig popular

Què és el que t’ha animat a escriure aquest llibre?

Va ser fruit de la conversa espontània amb una cinquantena de testimonis, homes i dones d’una certa edat i que, a més, estiuejaven en el nucli costaner de s’Illot. Les seves vivències, històries i anècdotes em semblaren fascinants i força interessants i vaig considerar que pagava la pena conservar tota aquesta informació i fer-ne un llibre.

Què és allò que més t’ha impactat o sorprès mentre feies la recerca? Quines conclusions o reflexions en treus?

Entre els anys 20 i 30, hi havia un número reduït de casetes espargides a vorera de la mar. En el municipi de Manacor, després de la Guerra Civil, juntament amb les repercussions de la postguerra, cap als anys 60, hi començà a haver una relativa recuperació econòmica a través de certes indústries: la de la perla, la del moble… Aquest fet fou el detonant per posar en pràctica una mínima capacitat d’estalvi, que va permetre l’auge d’una relativa bonança econòmica que facilità l’accés a la compra de solars a preu reduït. Aquest va ser l’inici del fenomen de l’estiueig a s’Illot. Ara bé, els començaments foren molt austers i col·laboratius ja que, fins i tot, dues mateixes famílies podien arribar a comprar un solar a mitges i d’aquest, fer-ne dues mitges cases.

En el cas de s’Illot sempre hem de parlar d’un temps de vacances popular, en cap cas burgès. Per mor del perfil popular de la classe treballadora i petits comerciants que van poder accedir a una casa, d’entrada gairebé impensable. Com a anècdota d’aquest tipus d’estiueig més aviat auster, les famílies duien de Manacor fins a s’Illot alguns mobles i altres estris, com televisors, ràdios, matalassos, en vista que no podien permetre tenir-ne als dos llocs de residència.

En els anys 60, tot estava per fer i les cases d’estiueig s’anaven aixecant de mica en mica i s’empraven en funció de les vacances de les fàbriques: per exemple, les estades a s’Illot de les perleres s’adaptaven als seus horaris i períodes lliures. L’opció de comprar un petit trast a s’Illot es va estendre a altres municipis de la contrada com Petra, Sant Joan, Vilafranca i, fins i tot, algunes famílies de Palma.

L’any 1962, es confingura com a nucli turístic amb un primer hotel, propietat de Pedro Caldenteny, un llorencí; i després en seguiren d’altres.

Què creus que pot aportar aquest llibre a la gent jove?

Per a les generacions que no varen conèixer les circumstàncies, tota una llista de referents, així com la naixença i l’origen de l’indret en què molta gent, encara a dia d’avui, continua estiuejant. Fins i tot, alguns exemples de superació personal i col·lectiva, així com l’accés a la identitat i la idiosincràsia d’aquest nucli turístic.

Quina diferència hi havia entre la gent que estiuejava a Porto Cristo i la que estiuejava a s’Illot?

Malgrat es compartissin certs trets entre els dos nuclis, hi havia algunes diferències de caire social. Es considerava que els que estiuejaven a s’Illot eren de perfil prou més humil i treballador, fins i tot ells mateixos ho reconeixien. Per exemple, per anar a comprar el pa a s’Illot no calia anar mudat, ni gaire arreglat; cosa que no passava a Porto Cristo, amb uns residents que tenien més sofisticacions.

Creus que a dia d’avui la classe treballadora pot comprar una segona residència?

Les circumstàncies empenyen molt en contra i no són precisament favorables. Molta gent jove té dificultats serioses per poder adquirir un primer habitatge, no en parlem d’un segon i, a més, a vorera de mar.

Evidentment, ha canviat el model d'estiueig d’uns anys ençà. Ara bé, del que exposes en el teu llibre, encara resta alguna cosa?

Malgrat els canvis, a s’Illot, sobretot amb les generacions amb més de 40 anys, queda el convenciment de que és una colònia d’estiu, amb una identitat particular. Fins i tot, molts dels residents defineixen s’Illot com un petit poble de persones que es coneixen, amb un sentiment de pertinença.

Continua essent s’Illot un terme menystingut per l’administració municipal?

De totes les famílies que iniciaren l’estiueig a s’Illot, molts dels seus fills i descendents hi han acabat vivint de manera permanent i han fixat aquest nucli costaner com el seu lloc de residència. És necessària la inversió, la dedicació i el compromís de l’administració municipal per dotar dels serveis necessaris un indret que cada vegada té més persones que hi viuen tot l’any. Hi ha un fort sentiment de que la majoria de pressupost municipal es queda al nucli de Manacor.

Creus que amb alguns dels actes de les festes de s’Illot es pretén recuperar el que hi havia abans? S’intenten mantenir tota una sèrie d’activitats que ja es duien a terme en els anys 70, com la desfilada de llanternes, els concursos de pesca, etc. Malgrat els anys transcorreguts i l’augment de la població, hi segueix havent un esperit associatiu i col·laboratiu entre els veïnats.

Vols afegir res més?

M’agradaria destacar això: a s’Illot hi conviuen l’activitat turística i la residencial, ja que sempre ha vingut un turista de perfil familiar que, al principi, passava entre dues i tres setmanes en un hotel i, a més a més, repetia. Hi acabava havent certes relacions de veinatge i, en algun cas, d’amistat entre els visitants i els residents. També s’ha donat el cas de turistes estrangers que han adquirit un habitatge en aquest nucli després d’haver estiuejat tota una sèrie d’anys en un hotel.