Una oferta que no respon a la demanda? (Lc 10, 1-2. 17-20)
A voltes hom pensa, quan es dedica a una tasca pastoral que el món no ajuda gens a propagar el missatge de Jesús. I és cert; i, endemés, toca ser així. El món no és un aliat del Crist. Al contrari, si ho fóra, aleshores la missió de Jesús i dels seus deixebles no tindria raó de ser. Vos envii com anyells enmig de llops. Anyells i llops no poden ser dos animals més diametralment oposats.
L'originalitat cristiana és viure en la “inseguretat" (Lc 9, 51-62)
S'ha dit darrerament que el cristianisme s'enfonsa i que ens ha tocat ser -els d'avui- els darrers cristians, com si es tractàs de "los últimos de Filipinas". I que la globalització farà de totes les religions una mena de còctel "sabor a...", que conhortarà cadascú a la seva manera. Aquesta afirmació, un tant pessimista, té un fonament que a ningú no pot passar desapercebut. Esglésies buides, gairebé convertides en museu; administració de sagraments com un acte purament social.
Jesús també cuidava la pròpia imatge (Lc 9, 18-24)
Una de les característiques de l'home de la cultura occidental actual és la complaença amb si mateix. Freud posà un nom a aquest fenomen, el narcisisme, en al·lusió al "mite de Narcís", que es va enamorar de si mateix quan va contemplar la seva imatge. Aquest corrent narcisista està en estreta vinculació amb la societat de consum: tot es ven, inclòs la felicitat sense tenir necessitat de dependre dels altres. Es fomenta així l'individualisme deixant de banda altres valors com l'afecte, el respecte, la solidaritat... i es pretén projectar la pròpia imatge per a causar admiració.
La dinàmica falsa de que “cadascú és cada qual" (Lc 7,36-8,3)
Diverses vegades Jesús parla dels escàndols i dels que s'escandalitzen. En l'evangeli d'avui hi trobam en Jesús un motiu d'escàndol en aquelles persones de cor estret, mancat d'amor i de misericòrdia; que una dona -¡i quina casta de dona!- tocàs voluptuosament el Mestre, i que encara hi consentís. Jesús sap qui és aquella dona, i sap perquè ho fa.
El benestar no serà mai un objectiu... sinó una conseqüència
La fam i la set són una constant en el nostre món. Fam i set, que expressen tot el delit que té l'home d'omplir-se i saciar-se del més bell i sublim: donar sentit a la vida. I com més es proclama l'ideal de la "societat del benestar", sembla que construïm la "societat del malestar", perquè aquest ideal s'entén malament i aposta en tocam les conseqüències. Encara que es parli de "societat del benestar", aquesta es vol construir a base de la suma d'individualitats que "s'ho passen bé". I, la suma d'individualitats, mai no donarà el resultat d'un cos unit i compacte que es diu societat. Sempre seran individus on primarà l'egoisme personal: cadascú que s'espavili.
La Santíssima Trinitat; un abisme d'amor (Jn 16, 12-15)
No és certament avui un dia per a intentar esbrinar el Misteri de la Santíssima Trinitat, Déu u en tres Persones: Pare, Fill i Esperit Sant. Ni avui ni mai. No ens trobam davant un problema. Si ho fóra, en l'època dels ordinadors que estam vivint, segurament ja l'hauríem resolt; com tants altres problemes que un temps semblaven misteris i que ara són a l'abast de tothom.
L'Esperit Sant; ànima del cel nou i de la terra nova
L'efusió de l'Esperit Sant el dia de Pentecostes, és narrada en el llibre dels Fets dels Apòstols com una gran manifestació de Déu (Teofania), semblant a altres moments de la història de la salvació, com és ara: el Sinaí, el Jordà, el Tabor, la muntanya de les oliveres, Bet-Hània. També hi entren aquí els fenòmens característics: un gran so, foc, vent impetuós: de sobte, es sentí venir del cel un so com si es giràs una ventada impetuosa (Ac 2, 1-11).
Anau sobre segur, caminau en ferm (Lc 24, 46-53)
La desaparició sensible de Jesús de Natzaret, mort i ressuscitat, en el moment que fou enduit cap el cel, marca el pas de la infància a la maduresa dels deixebles de Jesús. Durant tres anys -més els quaranta dies després de la resurrecció- Jesús és de veritat aquell preceptor, mestre i guia pacient, que condueix el grup immadur cap a la maduresa completa, amb capacitat de tenir vida pròpia. No en tenien encara de vida pròpia; eren guiats per estímuls, advertiments i coratges puntuals, i fins reprensions, que el Senyor com a bon educador, els prodigava en el moment oportú.
El buit, la soledat, l'angoixa vital, no són una alternativa vàlida
Des dels orígens, l'home està entossudit en cercar la pròpia identitat i forjar la societat -que en el fons és la convivència- sense Déu o al marge de Déu. Podríem dir que té com una gelosia de que hi hagi algú que sigui més que no ell; que tengui necessitat d'acceptar-lo i de regraciar-lo. I també, des dels orígens, el llibre del Gènesi, ens diu quina és la situació en que es troba l'home i la dona descartant la presència de Déu dins la pròpia vida: es trobaren que anaven nus (Gn 3, 10).
El veritable culte a Déu
No deixa de ser significatiu, per no dir curiós, que Jesús a l'hora del seu comiat, quan manifesta la seva darrera voluntat, no menciona el compliment del primer i principal manament de la Llei: estimar Déu amb tot el cor, amb tota l'ànima, amb totes les forces, sinó el segon, i amb categoria de manament nou, mai sentit: Vos don un manament nou: que us estimeu uns als altres.
Jesús, el pastor bo de veritat, (Jn 10, 27-30)
Aun poble de pastors, res més normal que la imatge i la terminologia pastoril fos emprada sovint per a expressar les relacions entre els dirigents d'Israel i el poble a ells confiat. Moisès, David, Amós... foren pastors de ramats abans de ser cridats a dirigir el poble. No és d'estranyar que el Messies anunciat pels profetes també fos presentat i pre-anunciat baix de la imatge de pastor.
Tirar xarxes i no tovalloles
Canviar d'estil de vida, sortir de la rutina, experimentar un nou camí, comporta un risc; és ficar-se en una aventura. Als deixebles de Jesús els costava arriscar-se en aquesta aventura i tenen la temptació de retornar a la vida d'abans: Me'n vaig a pescar, digué Simó Pere.
Ficar el dit dins la llaga
"Ficar el dit dins la llaga" és una expressió molt comú en boca d'aquells que si no perceben alguna cosa a través dels sentits, no donen crèdit a allò que els diuen; una expressió que té els seus orígens precisament en l'escena evangèlica d'aquest diumenge: Tomàs vol creure en Jesús viu, no en base a instàncies i pressions dels seus companys, sinó a partir de l'experiència d'haver tocat físicament les nafres obertes en les mans, peus i costat del seu Mestre. Jesús s'hi avé i li mostra les mans i el costat obert per la llança.
¿És veritat que no hi ha opció per a la cultura de la vida?
Les dones, plenes de la joia del Ressuscitat, anunciaren als apòstols la bona notícia que Jesús era viu. No se les cregueren a les dones. Aquesta història, els semblà una quimera. No poden ser més crues i explícites aquestes paraules que registra l'evangeli d'avui. Que un mort ressusciti, això és una quimera; una al·lucinació.
Yahvé salva! Ajudau-nos doncs!
Poques escenografies de joia i festa es poden repetir, i totes es poden inspirar en ella. La festa sospirada, esperada i plenament participada quan arribava el dia. Un dia que durava 168 hores. Un dia llarguíssim, però que es feia curt, en el qual no hi havia fosca, no hi havia nit. Era la festa de Pasqua que, juntament amb la dels Tabernacles, era expressió joiosa de l'alliberament de l'esclavitud d'Egipte.
L'estratègia del calamar
El calamar té un mecanisme d'autodefensa quan es veu agredit: llençar contra l'enemic una xeringada de màscara per tal de dificultar i despistar la seva visió.
Amic dels amics i enemic dels enemics
Per entendre el sentit d'aquesta paràbola no s'ha de deslligar del context en que Jesús la va proposar. I el context és quan els fariseus i mestres de la Llei, escandalitzats, murmuraven dient: Aquest home -Jesús- acull els pecadors i menja amb ells (Lc 15, 1-2).
Qui pot anar pel món amb el cap ben alt? (Lc 21, 25-36)
De bell nou ens trobam amb un llenguatge esfereïdor, de to apocalíptic. És tot un muntatge d'imatges, símbols i metàfores -amb mentalitat oriental- per a destacar un esdeveniment de transcendental importància, únic.
Una lliçó de generositat (Mc 12, 38-44)
Jesús ja no pot fer una crítica més despietada de les actituds i comportament dels mestres de la Llei. Els desemmascara obertament: No vos fieu d'ells.
El dret a ser originals (Mt 5, 1-12a)
No sé quin eco pot produir socialment parlant, la paraula "sant", en la festa de Tots Sants. Sants, podrien ser les imatges que hi ha dins el temple; sant, podria confondre's amb "beato/a" (gent resadora); sant, podria ser també sinònim de "ingenu", "infeliç"; i en el millor dels casos, aquells que l'església ha proclamat com a tals. La resta d'humans entraríem dins l'anonimat total, la memòria dels quals desapareix així com s'evapora la darrera llàgrima dels més pròxims.
Vine, que Jesús et crida! (Mc 10, 46-52)
Vora el camí de Jericó hi havia un cec que demanava caritat. En aquest breu relat hi podem veure un contingut que reflecteix la situació de total abandó i indigència en què es pot trobar una persona mancada de visió. Ni llum, ni camí, ni vida.
És veritat que les excepcions confirmen la regla? (Mc 10, 2-16)
El tema del divorci i els interrogants que aquest plantejament pot ocasionar, encara que ho sembli, no és cosa dels nostres dies.
La nefasta classificació de bons i dolents (Mc 9,38-43. 45,47-48)
En una societat competitiva és lo més normal parlar d'exclusives, de monopolis, de drets d'autor, de drets industrials..., perquè darrere cada un d'aquests emprius i enginys hi ha un guany. I aquesta manera de pensar està tan arrelada en el tarannà humà, que fins i tot, al tractar-se dels béns que no es poden quantificar, com són la bondat, l'amor, la generositat..., hi ha el perill de voler monopolitzar l'«invent».
Quan tothom parla... i ningú escolta (Mc 7, 31-37)
Un signe dels temps messiànics -de la realització de les promeses de Déu- és que les orelles dels sords s'obriran... i la llengua del mut cridarà de goig (Is 35). És el cas de la curació del sord-mut que realitzà Jesús en la persona d'un pagà, i precisament d'un territori "impur" pel contacte amb gent idolàtrica o atea com era la regió de Tir i de Sidó i de la Decàpolis, ran de la vorera de la Mediterrània, cruïlla de tots els camins del món: d'Europa, Àsia i Àfrica, on es barrejaven totes les creences d'orient amb les d'occident.
Jesús, no es pot instrumentalitzar (Jn 6, 24-35)
Jesús ha de lluitar constantment perquè la seva persona i el seu missatge no es desvirtuïn. Per molt que parli del Regne de Déu, la gent no l'acaba d'entendre i posa més atenció en l'anècdota que no en el sentit més profund del signe: Vosaltres no em cercau pels senyals prodigiosos que heu vist, sinó perquè heu menjat tant de pa com heu volgut. I és a posta que el cerquen, per proclamar-lo rei.
L'Evangeli se proposa, no s'imposa (Mc 6, 7-13)
La missió evangelitzadora i alliberadora de Jesús ha de tenir continuïtat, perquè l'home d'avui com el d'ahir, la seva alliberació integral. Però Jesús vol que l'home sigui també protagonista de la seva salvació i no un simple subjecte passiu: Com el Pare m'ha enviat a mi, també jo vos envii a vosaltres (Jn 20, 21).
- Mor un home després de provocar una crema controlada que ha acabat en un incendi forestal a Almallutx
- Sóller posa en marxa dia 27 la ZBE amb canvis circulatoris al centre
- Educació implantarà la titulació de ‘marger’
- Els Bombers i la Policia controlen un incendi en un habitatge del carrer de Sa Mar
- La Challenge tendrà pas demà per Sóller