Els bancs ballen i les cadiren sonen. El remei per a UM. Juntets i reagrupadets
Em sembla que algú hauria de fotre una estirada d‘orelles a aquesta gent del CIS (Centro de Investigaciones Sociológicas) o -directament- dissoldre‘l per inútil. De passada ens estalviariem un grapadet de milions d‘euros, d‘aquests que tant l‘interessa economitzar al bo d‘en ZP. Un recent informe publicat per aquesta entitat afirma que els ciutadans de les Illes es senten preocupats fonamentalment per l‘atur, per la immigració, pels problemes per arribar a finals de mes i -després- pels casos de corrupció política i pels desequilibris generats per l‘activitat turística (els punyeteros "guiris"). Han descobert les Amèriques fosques.
Dietari de viatge: impressions de la Mallorca canicular (primera part)
Em resulta difícil d'explicar: quan torn a Mallorca em sent cada pic més estrany entre la gent que l'habita, però més lligat al seu paisatge. Pens que em costa adaptar-me als canvis de les fesomies i m'aferro a tot allò que es manté inalterat (que cada vegada és menys, tot sigui dit). Venir a l'Illa durant l'estiu exigeix posar-me la disfressa de "guiri" i passar el més discretament possible entre el paisanatge. De la darrera estada -dies enrere- és aquest petit dietari de viatge.
“Antes roja que rota” (un afer de pilotes)
Fa dos anys, quan "la roja" assolí el campionat d'Europa de futbol, alguns veïnats, amics i coneguts es sentiren en l'obligació de felicitar-me per l'èxit esportiu del meu presumpte país. Vull pensar que ho feren amb tota la bona fe del món, sense imaginar-se que les glòries d'Espanya me la deixen bastant fluixa. Supòs que també ho feien per demostrar el seu "fair play", ja que el triomf espanyol es fonamentà en la derrota d'Alemanya. Al principi, sols per educació, vaig rebre les congratulacions amb un "Danke" eixut i poc emotiu, però a la que va fer cinc o sis, vaig descarrecar-li el carro deixant prou clar que quan no jugava el Barça el meu únic equip era el que s'enfrontava a Espanya, que jo només era espanyol per imperatiu legal -i de molt mala gana-, però que si volia podia trobar-n'hi algun, d'espanyol, per esbravar-se les ànsies efusives. La pobra veïnada partí amb la coa entre les cames, ben embullada i pensant -amb raó- que m'acabava de remenar les cireres.
“Som una nació. Nosaltres decidim". Estalvi o “ahorro". Indults i absolucions
Record haver sentit dir que Ortega y Gasset afirmava que els catalans no eren una amenaça per a la unitat d'Espanya perquè es perdien en actes estètics, però mai no arribaven a fer res en el terreny pràctic. És a dir: lladren, però no mosseguen. Servidor pensa que la manifestació convocada per aquest horabaixa sota el lema "Som una nació. Nosaltres decidim" constituirà una bella mostra de l'amor català per l'estètica. Hi haurà una munió de gent, milers i milers de persones amb senyeres i estelades i crits reclamant la independència en una mena de masturbació col·lectiva. Tot ben maco, emotiu i patriòtic, però amb un nul efecte pràctic; perquè -a veure- algú es pensa que l'endemà, l'altre, o qualsevol altre dia, els membres del Tribunal Constitucional espanyol, amb el cul tremolós de por, anul·laran la sentència sobre l'Estatut i demanaran perdó per haver ofès la dignitat nacional de Catalunya? Qui s'ho cregui, ja pot anar agafant cadireta i esperar d'assegut.
Exercicis de geometria política. Cap on anam? Per dignitat
En matemàtica mai no he estat una estrelleta de l'auba. D'al·lot anava fent per passar el curs amb una certa dignitat i de més gran sols m'hi he atracat en casos d'extrema necessitat, com és el cas. El fons de prestatge de la meva biblioteca dedicada a la matemàtica és d'una buidor insondable, la qual cosa m'obliga a recòrrer al diccionari i a Internet per obtenir-ne una mínima noció.
Polítics: quin càstig, Déu meu! (breu tractat sobre aprofitats, barruts i mentiders)
Servidor era dels que creien que teniem els polítics que ens merexiem. Ho pensava, però he mudat de parer, que diuen que és de savis. El més "sociata" dels "sociatas", en Felipe González, afegeix que fer-ho amb excessiva freqüència és de cretins. La seva mala bava, sortosament, no s'adreça a l'humil formigueta que subscriu aquesta columna, sinó que encanona entre cella i cella al seu presumpte company Rodríguez Zapatero. Gelosia, problemes de banyes, diria jo. González deixà el poder amb l'estat que feia ferum de podridura, mentre que l'únic mal flaire que ara mateix s'olora a Espanya és la del cos present polític de ZP.
De la crisi virtual a l'autèntica (un viatge des de la ficció al món real)
Qui més qui manco -tots- està ben embullat amb això de la punyetera crisi. T'ho miris com t'ho miris ho han enredat de tal manera que no hi ha forma de treure'n l'entrellat. Servidor -que sol anar sobrat de fantasia- ha acabat pensant que tot plegat es tracta d'una crisi virtual, d'una mena d'invenció per crear-ne d'altres de bon de veres. Si la memòria no em falla, fa poc més d'un any sols es parlava d'una "crisi financera": dels artificis comptables dels bancs americans, del risc de les inversions especulatives i de l'esclat de la bombolla immobiliària que afectava bona part del sector hipotecari. En poques paraules: el sitema financer s'havia passat set pobles, posant en solfa el bon funcionament de l'economia mundial.
Salta Jimmy, salta! Estalviar. La veritat i tota la veritat
Duia temps sense passar-m'ho tan bé amb el punyetero Festival d'Eurovisió. Me l'empàs més per obligació que per devoció, per allò d'acompanyar la família que -invariablement- acaba fent nones entre la quinzena i la vintena interpretació. Any rere any tot és el mateix. Les cançons són lamentables, els cantaires patètics i les votacions previsibles. Ucraïna vota per Rússia, Azerbaidjan, Bielorússia i Armènia. Armènia per Rússia, Arnènia, Bielorússia i Azerbaidjan. Finlàndia per Suècia, Noruega i Dinamarca. Dinamarca per Suècia, Finlàndia i Noruega. Altre tant fan les repúbliques bàltiques i les de l'ex-Iugoslàvia. Un avorriment. Enguany ha guanyat Alemanya -de xamba, és clar- amb una tonada estúpida i una vocalista que anava pel món de Lolita (els espanyols dirien que de "calientapollas"). Els seus orgàsmics "Oh, mein God!" després de saber-se guanyadora degueren commoure el caramull de cigales europees que no van sentir-se a bastament satisfetes amb les sempre generoses mosses del Caucas o amb les abundoses popes de la cantant islandesa.
N'Aina i el Firó: no n'hi ha per tant (però d'haver-ne, n'hi ha)
Benvolguda Aina: l'has armada bona amb l'escrit que publicares el passat 15 de maig. Estic segur que no volies empipar ningú amb les teves paraules. L'havia llegit sense cap mena de sorpresa a la versió digital del setmanari i l'he hagut de repassar quan he vist les cartes que t'adrecen en Toni Celià i el Col·lectiu Sant Ponç 1561. La veritat, crec que no n'hi ha per tant, que no te coneixen o que no t'han sabut llegir (com bé saps, no és el mateix llegir que entendre i moltíssima gent interpreta el que llegeix segons els propis designis i no els de l'autor).
L'estalvi, la corrupció i la podridura. Les enquestes i els joves emprenedors
El debat sobre les mesures d‘estalvi del "gobierno de la nación" té la seva gràcia. De cop i volta en ZP se‘ns presenta com una mena de màrtir que, forçat i amenaçat per poders aliens -UE, FMI, Obama, ...- s‘ha vist en el trist tràngol de donar pel sac als seus ciutadans. El pobret s‘hi resistí ferm, però -finalment- ha hagut de baixar-se els calçons i anar per feina; tot i que, pel que sembla, ho fa amb gust i fruïció. És més: si ho pren per vici esmicolarà els memorables rècords establerts per Felipe González i acabarà fent la competència a Nacho Vidal. Jo, si tengués bo amb en Ratzinger, en proposaria una beatificació fulminant, de ZP, amb halo, lloc als altars i dia al santoral inclosos.
Això de Grècia, en ZP i el futur que ens espera
Duc setmanes esperant el moment d'escriure sobre el què està passant a Grècia. Tantes com per compondre quatre línies a propòsit de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut de Catalunya. Però com que la punyetera lloca no arriba a posar l'ou m'hauré d'armar de paciència abans de descarregar el sac. Anem, idò, amb cas grec. Quin estrany fenòmen pot conduir un país normalet al caos i la fallida dels comptes estatals? Qui podia preveure uns anys enrere que Grècia faria figa i s'enfonsaria més de pressa que el Titànic? Certament ningú.
“Mulier Caesaris non fit suspecta etiam suspicione vacare debet"
L'esposa del Cèsar no sols ha de ser honesta, sinó semblar-ho. És la famosa frase de Juli Cèsar després de divorciar-se de Pompeia, la seva segona dona. Una altra versió diu que "no només ha d'estar lliure de crim sinó també de la menor sospita".
«Si yo tuviera una escoba». Paleontologia contemporània. No, no m'ho empàs.
"Si yo tuviera una escoba" fou un dels èxits més sonats dels Sírex. Algú hi volgué veure quelcom de cançó protesta en aquells temps de franquisme madur i "planes de desarrollo". Pens que la lletra és tan o més punyent ara que abans. A Mallorca podriem tenir-la com a himne temporal -esperant que arribin temps més propicis- enlloc de "La Balenguera".
La bona educació: una de lladres i serenos i de gent que fuig sense pagar
L'educació -les bones maneres, la correcció, la criança- és un concepte relatiu i variable, una convenció entre els individus d'una societat. Allò que per uns ho és, per a altres no. En certes regions, quan un covidat a taula amolla un rot -com més prolongat i sonor, millor- dóna a entendre que el menjar ha estat bo i suficient; un motiu de satisfacció per als amfitrions. Per a nosaltres seria una grolleria. Apallissar la dona i els infants o maltractar els animals era -temps enrere- el més natural del món. Ara són delictes penats per les lleis.
La granereta d'en Mates (un símbol del poder). Que no pari la música!
Els governants solien tenir -i molts encara tenen- determinats objectes que representen el seu poder: ceptre, tiara, corona, ... i altres de no tan sumptuosos, però igualment simbòlics. Ve d'antic. D'entre els molts objectes que representaven el poder dels faraons, potser els dos més coneguts són els ceptres de Nejej (un fuet) i de Heka (una crossa). De fet, el primer sols devia ser un estri per arruixar les mosques. No ens ha d'estranyar idò, que tres mil anys més tard en Jaume Matas cercàs un objecte comú del seu entorn com a emblema del seu imperi terrenal. El trobà, és clar. La cosa escollida fou una granereta de vàter.
Excuses i reparacions. La refundació del capitalisme i l'adéu al benestar
L'Església té un mal paquet amb aquest embull dels capellans pederastes. A servidor no li ve de nou. Frares, monges, mossens i altre personal del mateix ofici són, al cap i a la fi, éssers humans, amb virtuts i febleses. Hi ha sants i degenerats, com a la societat en general. Cap sorpresa. El cançoner mallorquí està farcit de gloses que fan escarni de la debilitat per la carn dels eclesiàstics. "Mon pare quan vós vàreu partir / a ca nostra vengué un frare. / Me dóna un confit a mi / i besades a mumare."
De Plomer a Soler, de Soler a Josemón i de Josemón a Matas (Jaume)
En Tomàs Plomer ha començat a amollar llast. Fa bé. Aquests dies ha abandonat la presidència de Sa Botigueta "per raons personals": les que alguns podem intuir i d'altres que segurament res tenen a veure amb el seu vessant públic. En tot cas s'han de respectar els motius i valorar positivament la feina feta -sovint ingrata- al capdavant de l'entitat. Crec que Plomer travessa un període difícil d'ençà de la declaració judicial que féu arran del "cas Voltor".
La política els cria i la justícia els aplega (o no). Petites ridiculeses i manipulacions
En Mates duu dies cantant "La Travaiata" davant el jutge Castro i ja tenim la Seu plena d'ous. He esmentat el meu escepticisme sobre el resultat final de tots aquests casos oberts contra la corrupció política a les Illes. Bàsicament perquè sóc d'aquells que s'escolten allò que la saviesa popular ens diu des de fa segles, que no hi ha res més tort que la Justícia. Per a mi, l'únic valor que té el rosari de compareixences il·lustres (i no tant) a la barra dels jutjats, és l'exemplaritzant; tot i que també sobre això tenc els meus dubtes.
Millor seria tancar el quiosc. Cera del Corpus. Les “quelitas" i el veïnat.
"La corrupció, segurament, és l'element més erosionador i més cridaner dels que hem esmentat. I certament hi han hagut casos tant en l'àmbit estatal com en el nacional que han palesat una actitud i unes pràctiques polítiques absolutament rebutjables i inacceptables." Quan les escriví (2003), poc devia imaginar lautor d'aquestes frases el que acabaria caient-li a sobre set anys més tard. La cita és del llibre "El futur de la nostra identitat", de Josep Melià Ques, l'actual president d'Unió Mallorquina.
La naturalitat i el gonellisme. La més sublim de les Belles Arts. Va de banyes!
A ca'l PP no hi ha lloc per a les sorpreses. Com era de preveure, seguint un guió perfectament dissenyat, la militància ha entronitzat en Josemón Bauzá nou president del partit a la sucursal balear. S'han confirmat els principis de Peter i de Murphy.
Dos candidats, dues enquestes terrorífiques i un mutis esperat
Aquest dissabte -avui- els "peperos" de les Illes escullen president. La tria entre Josemón Bauzá i Carlitos Delgado esmicola l'anomenat "principi de Peter". No sé si recordau l'enunciat: "en una organització, les persones que realitzen bé el seu treball són promocionades a llocs de major responsabilitat una vegada i una altra fins que arriben al seu nivell d'incompetència".
Primer assalt. La pastora i el Jumilla. Fred. Galletes d'oli
Pareix que a n'Aineta Calvo serà la primera en tastar els efectes de les collonades de n'Antich. S'ho haurà guanyat a pols. Diuen que les dues lleones del P(SO)E mallorquí -ella mateixa i n'Armengol- van fer les pessigolles endins al president, pressionant-lo per trencar amb UM (fet que, d'altra banda, demostra el que tothom intueix des de fa temps: que de "sociatas" betzols n'hi ha un munt).
La sala de jocs. Maniqueisme i seducció. Per un plat de llenties. Estrella “Michelin"
Hi haurà qui pensi que sóc un maniàtic dels detalls. Possiblement ho sigui, sí. Mirau: l‘altre dia em cridà l‘atenció una imatge de la darrera edició del "Sóller".
Realitat i ficció (quatre posades en escena). Serveis mínims
Els límits entre la realitat i la ficció són de cada dia més indestriables. El cinema primer, la televisió després i ara les noves tecnologies hi han contribuit bastant.
Tout va très bien (coses de Mallorca). Més que un club. Amanida telefònica
L‘actualitat política illenca m‘ha duit a la memòria una cançoneta francesa que ma mare ens cantava, a la meva germana i a mi, quan érem infants. La història va d‘una senyora marquesa que, després de dies de viatge, telefona a ca seva per demanar noves.
L'esperit masoquista. Més xous! Jo tampoc hi posaré els peus
L‘esperit masoquista és el més notable dels molts vicis que assolen els suposats governs "de progrés". Vull dir que, quan les coses els van mitjanament bé (cosa estranya), tot d‘una hi ha qui cerca ronya per gratar.
Repàs a la darrera portada. Notes del dietari (coses del dia). Illes
La portada dels setmanaris reflecteix la sofrida tasca del periodisme local. És la fesomia canviant de la ciutat, la seva cara, l‘expressió del moment.
Na Munar a la barra i l'enrenou de Campos. Quatre mallorquinades. Números
Benvolguts lectors: dues setmanes enrere, comentant el batibull provocat per UM al Consell de Mallorca - les "potadetes d'infants malcriats"-, vaig escriure: "Així les coses, sense poder albirar la terra promesa de la immunitat, despullats i sense el cobri de l'esperada impunitat, el setge s'estreny al voltant de la reina en un reialme en què els caps dels reis no valen un xavo". Potser ho recordareu. Bé, idò sembla que ara -finalment- li ha tocat el torn, recentment imputada en el cas Can Domenge. Com na Maria Antònia Munar, la majoria dels membres de l'antiga direcció d'Unió Mallorquina es troben embolicats en múltiples causes judicials.
Novells, nets i purs. Estrènyer-se la corretja. El full parroquial
El PP illenc ha renovat la seva direcció més per necessitat -pens jo- que per delit. Els "peperos" estaven obligats a canviar els mobles, la majoria corcats i la resta amb risc de contagi. Pocs en quedaven ja, que no els haguessin duit a la barra o no fossin investigats per la fiscalia anticorrupció.
Cucurrucucú, Paloma!!!
Bona li han armada al regidor maonès Joan Carles Villalonga! I dic que "li han armada" perquè els fets que han donat lloc a la polèmica d'ara es remunten a fa mig any, quan en un recital interpretà una versió personal de la coneguda cançó "Cucurrucucú, Paloma"
Una qüestió d'autoritat. Més "Defensora". Els "discursos identitarios"
La brega entre els sindicats de la policia local i el Pacte de govern municipal no ha fet més que començar, però promet ser llarga i sucosa. No tenc gaire clara la fita que separa les reivindicacions laborals de la gresca política; encara que em sembla que -d'existir- fa estona que s'ha ultrapassat.
Una de per aquí (¡Qué viva Espanya!). Som una nació. Això d'Arenys
Avui començaré contant-vos-ne una que, no fa gaires dies, succeí per aquestes contrades. Els habitants de la veïna ciutat de Bad Nauheim, amen de del ronyó clos, tenen una contrastada passió per la cultura.
A pocs doblers, poca música. Ni per fer cantar un cego. Mal als ulls
Ja era ben hora (si va de veres) que un equip de govern es prengués seriosament l'assumpte de les finances locals, que agafàs el bou per les banyes. La mala gestió dels doblers dels sollerics és una qüestió que fa anys que s'arrossega; diria -i no crec errar- que des de fa més de mig segle.
Excés de modèstia. Penitència pública. El dolorós. Acollonats (jo el primer)
Crec que en Guillem Bernat s'equivocà deixant al judici de la història la seva gestió com a batle. La història és una ciència inexacta en la qual no es pot confiar cegament. Diuen que és el saber de la memòria.
- Mor un home després de provocar una crema controlada que ha acabat en un incendi forestal a Almallutx
- Sóller posa en marxa dia 27 la ZBE amb canvis circulatoris al centre
- Educació implantarà la titulació de ‘marger’
- Els Bombers i la Policia controlen un incendi en un habitatge del carrer de Sa Mar
- La Challenge tendrà pas demà per Sóller