El Borbó. Atònit i perplex. El PP, el Reial Madrid i la justícia. Periodistes espavilats.

Esquerra Republicana de Catalunya ocupa un lloc preferent al meu petit altar polític, encara que les meves simpaties envers la gent d’Esquerra siguin relativament minses. Amèn d’haver convertit ERC en una olla de cargols, els seus representants són veritables especialistes en donar una passa endavant i tres enrere. Del seu pa faran sopes. El diputat Joan Tardà és un personatge peculiar. José Bono l’ha qualificat de "primari". Possiblement ho sigui. En Pepe en sap molt, d’això. No debades fa poc tractà de "fills de puta" als seus companys de partit. I un d’aquests companys, el batle de Getafe, afirmà que els votants del PP eren uns "tontos de los cojones". Es veu quel primitivisme està de moda. El nostre és un temps de crisi i d’estalvi, en cultura, educació i bones maneres, també. Per tot això no ens haurien de sorprendre les paraules de Tardà que tanta polèmica han originat. Cloure un acte públic amb un crit de "Visqui la República i mori el Borbó!" és això, una forma d’economitzar, de no haver de donar més explicacions a un auditori que tampoc en devia demanar gaires més. Però repassant la premsa d’aquests últims dies sembla que Tardà estava posseït pel dimoni quan pronuncià la controvertida frase. No veig el per què. L’abolició de la monarquia és una condició necessària per a la instauració de la república. Canviant l’escatològic "mori" per un "fora" jo mateix la subscriuria. Des de quan s’ha reinstaurat el delicte d’opinió? Per quins set sous desitjar que els Borbons –en tant que dinastia regnant- siguin destronats és matèria per iniciar una investigació de la fiscalia? La legitimitat de la monarquia és un dels molts assumptes controvertits a l’estat espanyol. Prové d’un règim –la dictadura franquista- fonamentat en un cop militar contra l’ordre constitucional establert. A la mort de Franco, Joan Carles Borbó jurà les "Leyes Fundamentales del Movimiento" i fou designat rei gràcies a la Llei de Sucessió, fet que no fou altrerat ni per la Llei de Reforma Política, ni per la Constitució. Era un "o ho prens o ho deixes" i, evidentment, la ciutadania ho pengué, Borbó inclòs. Així les coses, desitjar democràticament la república no és cap delicte. L’òbit del monarca és pura anècdota. Llei de vida. Com per a tots.

Atònit i perplex. Així estic després de llegir l’article del PP de Sóller del passat dissabte. Una hermosa ficada de pota. Una micció fora del bací. Un senyor escrit tudat per la vehemència dels escrivents "peperos". D’una banda, l’equip de govern acceptà la proposta del propi PP de presentar a la Sindicatura de Comptes els pressuposts municipals del 1999 fins a 2007. Sobraven l’emprenyadura i les males paraules davant la temença que només fos auditada la legislatura "popular". D’altra banda –i en el mateix escrit s’inclou- els números de les Cases de la Vila es remeten anualment al Síndic de Comptes. Si això és així i no s’han detectat irregularitats, com així aquesta ira desfermada i gratuïta del PP? També eren de demés les acusacions d’ineptitut, de paràlisi municipal, nul·la capacitat de govern, etc., llançades contra el Pacte. Al mateix exemplar del "Sóller" es podien llegir diverses notícies sobre l’activitat de l’equip de govern i les inversions milionàries aconseguides per a la nostra ciutat. Una exageració que com tantes del PP em deixà sorprès, esbalaït, desconceretat, esmaperdut, corprès, estupefacte, garratibat, irresolut, dubtòs, vacil·lant i amb el peu alt, per no dir fart, tip, fastiguejat, fatigat i mort d’oi.

Tomeu Martí escrivia que l’exportaveu del PP, Catalina Soler, havia estat "una autèntica mina per als periodistes", però que el seu successor, "el solleric Carlos Simarro promet superar-la". Avui mateix (dijous), llegeixo que fins i tot Jaume Font –portaveu del PP al Consell- l’ha posat a lloc. El nostre bon Carlos s’havia despenjat amb unes declaracions posant de volta i mitja els jutges i fiscals que investiguen els casos de corrupció a les Balears. Simarro afirmà que empraven "una doble vara de mesurar ... segons els partits polítics afectats". Font, imputat en el cas Pla Territorial, digué que la Justícia fa el treball que li pertoca i punt. Una lliçó de senyoriu. Amb tot el que ha passat, qui no pot estar gaire cofoia amb l’eloqüència d’en Carlos és la seva líder, Rosita Estaràs. Dies enrere Simarro afirmà que "En el PP balear estam ara mateix com en el Reial Madrid". Vist que els seguidors madrilenys xiulen al seu president i que la directiva ha destituit Schuster, aquests no són precisament els millors desitjos per a Estaràs.

"Els intocables". Així anomenava Carles Ribera, a "Presència", als professionals del periodisme. Llegeixo a "El Mundo" una notícia sobre La Real. La redactora escriu que el monestir fou fundat pels "coritos" el 1232. La periodista confongué l’ordre dels Missioners dels Sagrats Cors (creada el 1890) amb els cistercens. Quasi res du es diari! Un mestre de l’ofici, Josep Cuní, amollava dimecres que l’economia era com la medalla de la mare: "Más que ayer y menos que mañana". Normalització lingüística en estat pur.