Experiència humana i divina de Jesús, alhora (Mt 16, 13-20)

La pedagogia de Jesús envers els seus seguidors tindrà sempre aquest punt de convergència: la fe teologal (do de l’Esperit) que el reconeix el Messies, el Fill de Déu, i l’acceptació d’aquest do: i prosternant-se l’adoraren. I els anirà corregint tota desviació que pugui interferir la vera comprensió de la seva identitat: Fuig de mi, Satanàs –diu a Pere– perquè els teus pensaments no són com els de Déu sinó com els dels homes (Mt 16, 23). Més endavant, quan haurà ressuscitat, sabran unir l’experiència humana del que varen veure i sentir (1Jn 1, 3), amb l’experiència divina, el que el Pare els ha revelat (Lc 10, 21-22).

Totes dues experiències són del tot necessàries. El coneixement humà del Crist serà ciència, però mai consciència; l’idealització del Crist, per molt interior que sigui, serà espiritualisme, però mai espiritualitat. I com que els extrems es toquen, tant la ciència com l’espiritualisme naveguen en el camp de les idees. El Crist no és una idea sinó una realitat bategant, plena de vida.

Abundar en el coneixement teòric del Crist és molt important, però és necessària la interiorització a través de la pregària i dels sagraments per a arribar a l’experiència vital que dóna certesa d’una amistat amb Algú que és més gran que no jo; que no m’anul·la sinó que em revaloritza i em dóna seguretat: Sé de qui m’he fiat (2Tm 1, 12).

Sols des d’aquesta experiència interna hom pot ser roca i pedra viva en l’edificació de l’Església, perquè aquesta experiència ens identifica amb el qui és la pedra cantonera (1Pe 2, 6), el fonament incommovible, el Crist.

Perquè Simó ha tingut aquesta revelació del Pare, és per lo que Jesús li canvia el nom i li posa Pere (pedra) amb la capacitat de discernir més que imposar; perdonar més que condemnar; obrir més que tancar; confirmar en la fe més que excomunicar. Una tasca aquesta, la de Pere i els apòstols, que més que l’obediència cega dels súbdits, necessita de la corresponsabilitat de tots els creients, que també tenen el do de l’Esperit i la revelació del Pare per confessar Jesús com a Messies, el Fill de Déu.

No hi val en una obediència responsable aquella expressió plena de passivitat que diu: “Qui obeeix, mai s’equivoca”. Podria ser que el qui obeeix sense responsabilitat fa perdurar situacions d’inèrcia o conflictives per manca de portar la llum i el carisma del que cada un és dipositari.

Si els cristians convençuts del poder que l’Esperit obra en nosaltres, i amb llibertat d’esperit sabéssim aportar la nostra llum al Papa, bisbes i pastors, més que obeir cegament, segurament la comunitat cristiana tindria una paraula més creïble per aquells que esperen encara una alenada de vida al món d’avui.