Sembla que no és fàcil que tothom tengui un mateix criteri a l’hora de definir el que és una festa. I passa moltes vegades que, el que per a uns és una festa, per a altres és un vertader suplici; i el que pels primers és motiu de joia i de felicitat és un avorriment, pels segons. Dins aquest context podem arribar a la conclusió: O Déu té uns gusts estranyíssims, o som nosaltres els qui els tenim. Tanmateix Jesús no es cansa d’insistir que el Regne del cel –Déu mateix– és una gran festa on hi ha tots els elements necessaris per fer feliç als qui s’hi apunten. Resulta, però, que quan intentam guaitar des del “portal”, pensam que l’ambient que s’hi respira fa tan de fàstic, que deim el mateix d’aquell acudit: “– I no hi ha res més?”.
Segurament serà, perquè en tenim una idea equivocada del que és una festa. Sovint feim més cas dels aspectes marginals –el menjar, la decoració, els vestits, els entreteniments– que no del motiu principal que és trobar-se plegats, compartir experiències, fondre’s en un mateix anhel. Si hom, en acabar la festa li surten aquestes expressions: Quin avorriment!; Allò no acabava mai!; Quin mal em feien les sabates!, etc. etc., és que no hi ha hagut tal festa. Si això passa sovint en el que en deim “festes socials”, no és estrany que quan el Senyor ens parla de la gran festa que és el Regne de Déu, no ens ho acabam de creure. I és que en tenim una mala experiència i n’estam escalivats que ens donin “gat per llebre”.
Per altre costat, quan els cristians ens reunim per celebrar la fe, ho acabam de “confitar”. En lloc de ser un reclam: “Mirau, que bé s’ho passen!”, encara és un repulsiu. Cares llargues i serioses, per no dir amargades; distanciament físic uns dels altres; no hi ha calor humana. Les aclamacions, al·leluies, améns, glòries i hosannes a voltes són tan esquifits, que per a sentir-nos hauríem de repartir micròfons a tots els assistents. I, tanmateix, les celebracions de fe sols són un aspecte i uns moments puntuals d’expressió de la festa permanent que ha de viure el creient. El motiu de festa no ens ve de fora; ha de sorgir de dins. De la convicció de que les noces, és a dir, la unió íntima i profunda amb l’Espòs que és el Crist –expressió sensible de l’amor del Pare– es realitzen en la intimitat del cor quan hom es deixa envair per l’amor. Un amor que sols l’entén el cor, i resta amagat al càlcul, a la previsió, al raonament.
La festa del Regne és plena de “bons i dolents” arreplegats de totes les cruïlles dels camins del món. Sant Lluc dirà en el seu evangeli, que la taula de l’amor s’omplí de pobres, invàlids, cecs i coixos (Lc 14, 21). De tots aquells que en porten un enderrer d’estimar i sentir-se estimats. De tots aquells que el món i els seus esquemes de festa i de plaer ha marginat. De tots aquells que han descobert que el principal no és ni la decoració, ni la imatge, ni la disfressa. De tots aquells que en l’altre n’han vist una persona, un germà, i no un competidor ni un bufó.
En paraules de Jesús sols en queden exclosos de la festa els que no porten el vestit de noces: la sinceritat, la pobresa, la humilitat, la capacitat d’admiració. Els que guaiten a la festa per curiositat, a veure com funciona, a veure la prioritat que es dóna als assistents, a veure vora qui m’han posat... Aquests resten solitaris, sense diàleg, sense comunicació, sense comunió. És que s’han oblidat de posar-se el vestit de festa que és l’amor.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Setmanari Sóller.
De momento no hay comentarios.