EVANGELI I VIDA. Estimar el “personatge", és no estimar la persona (Mt 22, 34-40)

Els fariseus –l’estament teocràtic dins l’estructura de poder a Israel– eren d’aquesta casta, talment mosques vironeres que punyien Jesús per dreta i per esquerra, per davant i per darrera, cercant l’escletxa meravellosa per on minar la personalitat de Jesús, i amb ella, desacreditar la doctrina que ensenyava.

I si en altres ocasions els surt per la tangent, o si més no els diu clarament no vos vull contestar, en el cas de l’evangeli d’avui, tractant-se de respondre ¿Quin és el manament més gran de la Llei? no pot trair el compromís contret amb el Pare i els respon que el primer de tots és estimar Déu amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb tot el pensament. Però, acte seguit, sense donar treva, els parla del segon, que no li havien preguntat. I el segon, semblant, que vol dir és igual o està al mateix nivell és: estima els altres com a tu mateix. I aquest “com a tu mateix” té un contingut inesgotable. A voltes aquest amor sols l’hem entès pensant en lo bo i millor que vull per a mi, desitjar-ho als altres. Però també és cert, que “lo bo i millor” sols es queda en bons principis i res més. Per a arribar al punt neuràlgic de la qüestió, cal descobrir que hi ha altres maneres d’estimar-nos personalment i d’una manera real i concreta, abans de caure en il·lusions o en futuribles. ¿Qui és que s’estima tal com és? ¿Qui és que s’accepta amb la mala imatge física o moral que té de si mateix: debilitats, limitacions, pecat? Sovint ens trobam amb un exèrcit immens de gent que no accepta la realitat de la seva persona.

Quan hom posa els ulls en un altre, dient o pensant: “Jo voldria ser com ell”, és un test molt senzill que ens revela que no està d’acord amb si mateix. I si no està en pau amb si mateix, no s’estima; i si no s’estima, es minusvalora; i si es minusvalora, s’autodesprecia; i si s’autodesprecia, s’autodestrueix. És una reacció en cadena de sentiments negatius que arriba al suïcidi físic o moral. Uns a ritme més lent, altres més accelerat. La raó de qualsevol tipus de drogues o vicis cal cercar-la en una falta d’acceptació i maduració de la pròpia personalitat. Si és aquest l’estat en que poc o molt hom es troba, ¿com se li pot parlar d’estimar els altres com a si mateix?

I a posta, com que en els altres hi veu, com en un mirall, la pròpia imatge negativa, també carregada de defectes o de distorsions visuals, en lloc d’estimar-la hi descarrega tota l‘agressivitat. No és capaç d’estimar-la com a persona dèbil, limitada, pecadora. En tot cas, estima el “personatge” (el que té o el que pot), però no la persona (el que és). En el procés de refer la pròpia personalitat, valorar-la i estimar-la, si encara queda una dèbil motivació de fe, jo li recomanaria que repetís sovint aquesta pregària: “Senyor, te don gràcies pels meus defectes, limitacions i pecats; si no fos per ells, tu no estimaries aquest “jo” que tant estimes”.

A partir d’aquesta constatació d’amor, és com en correspondència hom pot estimar Déu amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb totes les forces; i estimar l’altre com a si mateix.