Si alguna cosa hi ha en el món que imposa respecte des que l’home és home, és el fet de morir. Imposa respecte, perquè per molt que es vulgui oblidar –davant la mort– es formulen una sèrie d’interrogants humanament sense resposta: Què és la vida? Què hi ha després del llindar de la mort? És la vida de l’home un simple procés biològic: néixer, créixer, reproduir-se i morir? El més enllà, són simples conjectures, il·lusions vanes, mites més o manco elaborats per quan el jo més profund es resisteixi a desaparèixer definitivament?
Totes les races i cultures, en la seva vessant religiosa, han intentat respondre a aquests interrogants. No cal parlar ara del “viatge d’ultratomba” dels egipcis, dels “esperits” de les tribus africanes que pul·lulen entre els vius, de “reencarnacions” en les cultures orientals, etc., que, en sí, totes aquestes hipòtesis, pel fet de voler respondre a una ànsia de supervivència, són en sí molt respectables. Però, des de la perspectiva de la fe, el creient té unes respostes que no fan referència a hipòtesis sinó a certeses fonamentades no en l'evidència sinó en la fe en Jesucrist. Sobre tot perquè, el qui ens parla, no ho fa des de la teoria sinó des de la pròpia experiència dolorosa de la mort i des de l’experiència gloriosa de la resurrecció. Jesús no anul·la cap experiència dolorosa, però les hi dóna un sentit. És un dolor com el de la dona quan infanta (Jn 16, 21). El goig de la vida nova és molt més fort que el dolor, capaç de fer oblidar, o si més no relativitzar la buidor i el desencís que els ulls humans sols són capaços de veure en la foscor del sepulcre.
No és veritat que al més enllà “no sabem que és el que hi ha, perquè dels qui se n'han anat ningú no ha tornat”, com es diu vulgarment. Un, sí que ha tornat després de traspassar el llindar de la mort, Jesús, el Ressuscitat. El primer que retornà d’entre els morts (1Co 15, 20-23). I aquest Jesús, el Senyor, no fa altra cosa que parlar-nos de vida: Vaig a preparar-vos estada… Després tornaré i vos prendré a casa meva, perquè vosaltres visqueu allà on jo estic. Jo som el camí, la veritat i la vida; ningú arriba al Pare, si no hi va per mi.
Si pensam que Jesús pronuncià aquestes paraules en el moment de més angoixa moral, mentre feia el darrer itinerari, del cenacle a l’hort de les oliveres, just abans de ser traït i condemnat a mort, veim que no són moments de fer simples i superficials consideracions piadoses per donar un consol buit als seus amics. Jesús, per infondre als amics la vera serenitat, apel·la a que depositin en ell la mateixa confiança que brinden al Pare. Confiau en Déu, confiau també en mi. I parla d’anada i de tornada. I, endemés, insinua i resol també un altre dubte per aquells que puguin imaginar-se que en el cel formarem una massa uniforme perdent la pròpia personalitat: A la casa del meu Pare hi ha lloc per a tots.
El dia de difunts és una ocasió propícia per a reflexionar no en la vanitat de la vida –que en la vida no hi ha res en va– sinó en la relativitat de tantes coses que ens angoixen, precisament perquè els donam un valor absolut sense que els correspongui. De valor absolut sols hi ha Déu, que és vida; una vida que per pura gràcia ens és comunicada i es multiplica en una multitud de germans. Dolor i esperança, dubtes i certeses, matèria i esperit, mort i vida, sols tenen una clau d’interpretació: Cercau Jesús de Natzaret, el crucificat?; ha ressuscitat, no hi és aquí. Mireu el lloc on l'havien posat (Mc 16, 1-6).
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Setmanari Sóller.
De moment no hi ha comentaris.