La iniciativa de l’ajuntament per fomentar l’ús compartit del cotxe em sembla encertada. No sols representa un estalvi econòmic per als particulars, sinó una molt bona idea per reduir el trànsit i la contaminació. Moltes ciutats europees ja fa temps que l’han posada en marxa. El que ara pareix un signe de modernitat és, arreu del continent, un gest de normalitat. En altres moltes poblacions és corrent la propietat compartida dels vehicles: mitjançant una quota anual es té dret a usar el cotxe en les dates desitjades i segons les necessitats del moment. Una empresa publica gestiona el parc d’automòbils, el manteniment i les assegurances. Al PP tot això li sembla ridícul i en fa befa per pa i per sal. No m’estranya. El programa “pepero” encara beu en el de la CEDA de Gil Robles. Qüestions com aquestes les assumeix i promou la dreta europea sense cap entrebanc. Altres encara viuen al paleolític.
M’han contat que alguna gent de Sóller anava molt cremada arran del meu comentari de fa vàries setmanes sobre en Rafael Nadal. Bé, tothom és senyor de posar-se pedres al fetge per assumptes tan intrascendents. Pens que vaig deixar prou clara la diferència entre el grandiós tennista i la persona. Nadal, com a esportista és un fora de sèrie, un miracle de la naturalesa. Però la seva vàlua amb la raqueta no li treu ni li afegeix res com a individu. Una cosa no té res a veure amb l’altra. Molts homes excepcionals -premis Nobel inclosos- eren uns personatges miserables a la vida, amb la família i amb els amics i companys. El Nadal persona no tira d’esquena. Deixant de banda la seva vida privada (que és cosa seva), a la pública les seves ficades de pota són notòries. Sobre la pista té tota la meva admiració, però les seves opinions polítiques em fan més fred que calor. No pensam ni defensam el mateix. Tampoc compartim una mateixa pàtria, tot i haver nascut ambdós a Mallorca. D’ell, em molesta –bàsicament- que, per donar-se el gust de llançar pedres sobre la teulada del país en què va nèixer, ens la deixi plena de goteres. Ni l’èxit, ni la fama, ni els doblers li atorguen el dret de malmetre i menystenir la llengua i la cultura del meu país que -evidentment- sembla haver deixat de ser el seu.
Llegia l’altre dia un escrit de Marcel Fité titulat “Perseverança” en què explicava l’experiència d’uns catalans –un matrimoni amb dos fills- que solen passar les vacances a Espanya. Any rere any, els amics i coneguts del poble d’estiueig es mostraven neguitosos per l’aprentatge d’espanyol dels nins de la parella. Temien que l’ensenyament en català minvàs la seva competència en castellà. Passat el temps, el fill major escriu, parla i llegeix el català, el castellà, el francès, l’anglès i l’alemany; mentre que el menor domina perfectament el català, el castellà, l’anglès i el francès. Els fills dels amics espanyols són “profundament monolíngües, usuaris d’un castellà d’estar per casa, més aviat rònec i força necessitat”. Tot i això, “la preocupació lingüística dels amics i congeuts de la parella persisteix”. Els importa poc la ignorància dels seus. El que resulta veritablement trascendent és que l’espanyol entri al cervell dels catalanoparlants, encara que sigui amb calçador. Al fil d’això us contaré una conversa –un bon exemple d’espanyol “pobre”- que vaig escoltar a l’autobús, camí de l’aeroport de Palma. Dues al·lotes de Saragossa parlaven entre elles. L’una no podia completar una frase sense incloure-hi “tía”: “¿Sabes tía ...”, “Mira tía ...”, “Tía, es que ...”, “Tía, no ta lo vas a creer ...”. L’altra -menys xerradora- amb tres mots (“no-me-jodas”) en tenia prou per mantenir el diàleg. Els repetia un pic rere l’altre: “No me jodas”, “No me jodas”, “No me jodas”. Servidor, assegut al costat, començà a tenir dubtes del possible parentiu de les jovenetes i sobre les creixents probabilitats de presenciar una violació lèsbica en viu. Però el trajecte fou curt i no donà per gaire. Potser si l’autobús hagués voltat per Pina ... Qui sap?
Fa una temporada m’he adonant d’un sospitós augment del pes de la motxilla que duc a la feina. Tot i haver-hi sempre el mateix (el portàtil, unes pleguetes, alguns catàlegs, ...), cada pic és més feixuga. He provat d’alleugerir-la treient alguns objectes, però no hi ha res a fer. Pensa que pensa he arribat a la conclusió de què el fenòmen té a veure amb la saturació de la memòria de l’ordinador. Els GB pesen, encara que no ho cregueu. Tant o més que els anys (l’altra causa possible). De la vellura no en tenc gaire xerrera. L’altre dia, al canal Arte, passaven una pel·lícula espanyola. De sobte va sonar una cançó de “Los Brincos” i jo la vaig tararejar. Déu meu, què ho sóc, d’antic! Del terciari pel cap baix, com els dinosauris. La meva dona em mirava divertida. Jo, molt seriós, li vaig dir que no era cosa de rialles; que si algun dia tenia dubtes sobre la meva edat sols m’hauria de fer la prova del Carboni 14 que, segons els arqueòlegs i els paleontòlegs, és com l’aigua de Lordes per datar les restes fòssils.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Setmanari Sóller.
De momento no hay comentarios.