Delinqüents comuns , pistolers i successos desgraciats

Ignacio Uria Mendizabal formarà part de la macabra llista d’ETA pel 2008, i s’haurà constituït amb la quarta víctima, malgrat jo sent que víctimes ho som tots els ciutadans de l’estat espanyol, per la barbàrie que aquests desalmats son capaç de cometre.

A més de trist, és absurd, un altre de tants dels absurds que hem de suportar i viure diàriament.

Condemnar-ho em sembla poc. Dona i cinc fills que s’hauran d’enfrontar a l’assassinat del seu espòs i pare, forma part de la ignomínia execrable de la seva manera d’actuar.

Aquests fastigosos, ignorants i covards és mereixen la condemna i el menyspreu. Qui és capaç d’emprar la violència pel que sigui no té justificació en absolut, es miri com es miri. Qui és violent no té cap argument, per això empra un mètode primari d’un cervell no evolucionat que és incapaç de trobar altres sistemes no cruents per intentar exposar els seus projectes, si és que realment aquesta mala gent en té algun. Tan sols saben  expandir un missatge de por i de terror; i en ell es creuen que es basa la seva supremacia, i van totalment equivocats. Són d’una mala i podrida  nissaga  i una espècie verinosa  en vies d’extinció.

Ells executen l’assassinat i se’ls arriba a detenir, jutjar i empresonar; respectant la seva vida, quan ells han fet tot el contrari. Tal volta aquesta sigui la grandesa de l’estat de dret.

Deixaré d’escriure sobre aquesta mort absurda i incongruent; donant el meu sincer condol a la seva família i amics i amigues; que malgrat possiblement no els arribarà, i dubt que  si els arribas els hi podria alleugerir el dolor; així i tot, necessit i vull fer el gest.

I esper que els actes de repulsa , condemna i els minuts de silenci, es clavin a l’ànima d’aquests malparits, que únicament coneixen el llenguatge de les pistoles; llenguatge molt, massa estès, que no fa cap favor al procés evolutiu de l’ésser humà cap a esser una persona més equilibrada, centrada, sabia i completa.

A més vull afegir una altra cosa, tots els polítics que per acció u omissió, han actuat de manera que ETA pugui continuar existint i matant; no seran els executors dels assassinats, però en són còmplices i mereixen asseure’s als banquets dels acusats i pagar pel seu delicte. I qui ha emprat el terrorisme com a carta política, per treure el seu rèdit  és mereixeria que presentés la dimissió immediata en primer lloc per la manca  de respecte a totes les víctimes d’ETA i a les seves famílies i en segon per oportunista. Malgrat sé que no ho arribaré a veure.

 En aquest article, també hi afegiré una altra tragèdia, la que han viscut els veïnats d’uns pisos de protecció oficial de Gavà (Catalunya) quan dia 3 de desembre, els hi van  esclatar unes bombones de butà que va provocar un incendi on hi ha més de 26 persones molts creus, algunes d’elles amb més del 90 per cent del cos cremat. Quan escoltava el succés per les telenotícies se m’ha posat la pell de gallina al imaginar el patiment, dolor i por que han hagut de viure; i el dolor de les seves famílies i amics. I al mateix temps pensar amb totes aquestes persones greument ferides, de les que possiblement moltes d’elles, quan es publiqui aquest article, hauran mort. Ara mateix ja són 4 les persones mortes.

També m’ha indignat veure un polític, quan en aquell moment es parlava de víctimes i dolor, intentar aprofitar el moment ( de manera totalment inoportuna) per acusar al govern actual de Catalunya, ja que ells (Ci U) ja havien avisat del perill que tenien aquells edificis. El més curiós és que aquells edificis tenen més de dotze anys i sinó vaig mal de comptes governava C i U.  Llavors s’hauria  de veure com es feren els edificis i de quina qualitat es feren com perquè en dotze anys pugui passar una desgràcia com aquesta. Tot el que dic ho faig presumptament, ja que tampoc vull fer cap tipus de demagògia, ni judici i vull  esperar la versió dels pèrits.  La veritat és que aquestes manifestacions del Sr Pujol,  intentant treure el suc polític d’aquest desgraciat succés, m’ha fet ràbia i indignació. No era, ni el lloc ni el moment.

Com també ens hem d’alegrar d’alguna bona noticia, vull fer referència a l’acord signat per 109 països, inclusiu el Govern d’Espanya,  respecte a les bombes de ramell que tant de mal han fet. L’acord de destruir les que tinguin  i no tornar-les emprar, és per alegrar-se. El caire trist, que  ni USA, ni Rússia i tampoc Xina, no han signat l’acord en relació a les mines antipersones, de les que una bona part del planeta n’està farcit. Això és una autèntica pena, pensar que aquesta negativa ve dictada per uns interessos econòmics basats sobre la mort de persones innocents i que han produït cents de mils de morts, casos d’amputació de cames i braços a infants i a  persones que treballaven la terra i es trobaren amb un d’aquests artefactes del dimoni.

El que hauria de fer la Comunitat Internacional, al manco els països que volen arribar a aquests tipus de desarmament, és pressionar als països esmentats, perquè si avinguessin . L’esperança no s’ha de perdre mai.

 Fins la propera.