De vegades és interessant això de repassar premsa antiga, posar els ulls devers cent anys enrere. Un pot veure que malgrat els avanços tècnics la humanitat és sempre igual, amb la seva gran hipocresia, egoisme i febleses. Quan en el món més desenvolupat econòmicament ens creiem poder arranjar tots els problemes socials, l’edifici del progrés benestant ens cau al damunt. Ara fa devers quinze anys una al·lota periodista em digué que aquest capitalisme salvatge havia d’acabar per força en un desastre. Però el miratge del món dels humans era massa temptador. Començaren a venir immigrants en petites quotes i el sistema els absorbí ràpidament. Després i com hem estat veient ha estat una torrentada inesgotable i inexhaurible de gent a la recerca de feina. I ara s’han topat amb la crisi. Per a molts si abans trobar una feina era quelcom difícil, ara és impossible. Per altra banda la història ens demostra que en tot temps l'home ha matat sempre la gallina dels ous d’or. Es descobria una veta de ric mineral a qualsevol muntanya i allò que hagués fet ric al descobridor es convertia en noticia. Ben aviat hi acudien milers i milers de cercadors d’or o de plata. Allà on hi havia una barraca hi hagué després un campament o un poblat. I l’or que es pogués trobar en aquell indret no bastava per a tants cercadors. Uns es morien allà mateix, altres tornaven a ca seva amb les mans buides i altres es repartien les miques de les troballes sense fer-se rics.
- I per què em contes això?
- Perquè sempre ens creim més llest o més capaços que el nostre veïnat. Veim que un constructor fa una finca i no pot vendre els pisos. I això no serveix de lliçó. Com que nosaltres som més vius en construïm també convençuts de que la cosa ens ha d’anar millor. S’han fet mansions i mansions de luxe tot pensant en un mercat de milionaris europeus, especialment alemanys. Ion són ara aquests milionaris compradors?
- En el “limbo” segurament.
- Dius bé. La cosa ha estat sempre rebentar la gallina dels ous d’or.
- I quan més crisi hi pugui haver manco turistes nacionals o estrangers ens visitaran. Deia Joan March que mai s’han de posar tots els ous dins el mateix paner i tenia molta raó. S’ha de diversificar l’economia si es vol evitar la fallida. A Mallorca sembla que s’ha abandonat tota activitat que no sia el turisme o la construcció. La construcció cau o està caient en picat i el turisme a curt termini també s’ha de ressentir de la crisi. I no parlem de la banca que ha jugat amb els estalvis de la gent honrada...
- Quin panorama! Però no parlaves de les hemeroteques?
- Ah! Sí! Parlem de l’any 1929. Allò que vàrem dir de quan els Estat Units tenen tossina, Europa es refreda. Qui no ha vist pel·lícules o ha llegit llibres sobre aquella gran depressió econòmica que posà dol al districte de Wall Street, el major mercat de valors mobiliaris del món.
- Un desastre de desastres.
- Ho conta Dominique Lapierre. Fou el “dijous negre del 24 d’octubre d’aquell anys”. Aquest famós anys els Estats Units vivien dins una gran eufòria econòmica. “L’època sembla banyar-se dins un luxe desenfrenat. Segons l’associació Nacional de Sastres un americà ha de posseir com a mínim vint vestits, dotze capells, vuit abrics i vint-i-quatre parells de sabates.” I això es reflectia en tot. En la compra d’habitatges i d’automòbils, en l’adquisició de joies i abrics de pells, etc.
- Vaja!no s ‘esperaven que acabàs de mala manera...
- I tant que no! Llegim, per exemple, “quan el dilluns matí, ales 10, la campana dels tockexchange anuncia l’obertura de les portes de la Borsa i de les 70.000 oficines de canvi, cues inacabables, onades de gent, s’hi precipiten a les 11 es produeix el pànic. L’acer perd 17’5 punts; la General Elèctrica, 47’5; Westinghouse, 34’5. Durant tot el matí els agents de canvi han estat telefonant els seus clients a crèdit per a demanar-los una garantia immediata. Per tot arreu la mateixa resposta: vendré...”
- Qui potada a tots aquells inversors!
- Ja dius bé, ja. Seguim:!Quan sona l campana per tancar la jornada del 29, la xifra de les accions negociades arriba al 16. 410. 030. El descens mitjà és de 40 punts. En poques hores, 30.000.000 de dòlars en valors han desaparegut com el fum.Es tracta de més doblers que tot el deute públic dels Estats Units per a l ‘exercici de 1929...”
- Caram!
- I comentava la premsa: “Qui pot encara tornar la confiança al país enmig d'aquest terrorífic pànic?”
- Això era el principal problema.
- Això mateix.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Setmanari Sóller.
De momento no hay comentarios.