Aplaudiments!

Aquest dies trobam a faltar moltes coses. Trobam a faltar la família, els amics, la feina, conduir sa moto, anar en bicicleta, fer esport.
Aquest dies ens han de servir per entendre la fragilitat de les coses. Del sistema econòmic, dels sistema mèdic, de la nostra societat.
Aquest dies, que no voldríem que haguessin arribat, ens han canviat i ens canviaran moltes coses.

Aquest dies ens hem hagut de reinventar, redefinir, recapacitar. Treure allò que duim dedins, esmicar-ho, i tornar-los-en empassar, per començar de nou.
Cada casa és un món i no tothom ho viu igual, gent tota sola, gent amb família, gent malalta, gent angoixada; res és com hauria d’esser però ens hi hem d’acostumar.
Aquest article, si no m’equivoco, sortirà dia 4 d’abril, i desitjo que quedi poc per a començar a posar un poc d’ordre i recuperar el nostre tarannà habitual, que no crec que sigui igual que abans. Però sí que sigui el menys distorsionador possible, tot això haurem guanyat.

Però hem de fer que aquest temps, per no dir mal son, passi el més desapercebut possible. Hem de intentar fer allò que fèiem amb les limitacions pertinents, establir rutines, horaris, tasques, coses que teníem previstes i mai no arribàvem a fer. Tot per minimitzar l’impacte personal i familiar. Ja tindrem temps de recuperar la nostra quotidianitat.

Però mentre aquí estam, tancats, recluits... ‘confitats’ com diu n’Andreu. Mires per la finestra i sembla que no passa res, però ho saps, ho entens i ho respectes. I surts cada vespre a les 20:00 hores a aplaudir. A donar les gràcies a tanta i tanta gent i perquè no, a socialitzar. És l’única vegada al dia que sents el poble. Cinc minuts d’aplaudiments, alguna xeremia i corn, Sa Balanguera, Sóc Solleric, algun himne i fins hi tot la cançó del Turismo són les mostres de que Sóller és allà, resistint i demostrant respecte. Som Sóller... Ara entenc què vol dir fer poble.

Aquestes dues darreres setmanes no volia xerrar d’aquest tema, tal vegada per no contribuir a la por social, però he vist que no hi ha por. Enlloc hi ha por, per tot hi ha valentia, ganes de lluitar. Tothom des del seu lloc fa el que pot: cuidar, servir, oferir, educar, entretenir, imaginar. Cada mostra, cada gest, cada paraula, cada música, cada fet ens uneix més... Estant tant separats.

No fa massa dies vaig veure una pel·lícula d’estrena, de la que ja us en faré la ressenya un altre dia, però allò que més me va arribar a l’ànima fou una frase... Solidaritat espontània.
Solidaritat espontània, això és el que ara tenim, que hem descobert i hem d’esforçar-nos per no perdre; per no oblidar.

Voldria fer la meva llista personal d’agraïments, però segur que hem deixo col·lectius. Així que ara que falta poc, guaitaré per sa finestra i aplaudiré per tothom.

Duc quasi 20 anys escrivint en aquest setmanari i és el primer pic que no parlo de cuina a «parlem de cuina». No vull dir que l’ocasió ho val... M’estimaria més no haver-ho hagut de fer. Però com me deia un dels meus primers caps de cuina: de tot hem d’extreure allò bo i allò dolent. El dolent per no repetir-ho i allò bo per repetir.

Les nostres peònies estan florides, i ho fan 20 o 30 dies a l’any i després d’elles el bon temps arriba, esper que així sigui.

Desitjo que tothom estigui el millor possible, que tot això acabi prest. Una aferrada ben forta a les famílies que ho passen malament i ens trobam aquí mateix, d’aquí 7 dies, ara sí, parlant de cuina.