Els malnoms de l’escola: en Menut

Revisant la plagueta 19, que inclou els malnoms des de «Marrai» fins a «Meu Coix», vaig trobar el malnom «Menut», en el que agrupa les persones amb els llinatges Colom, Oliver, Vicens, Rullan i Ensenyat.

Aquesta trobada me va fer recordar uns fets que passaren a un company d’escola que no duia cap dels llinatges citats i que, casualment, no fa gaire parlàrem junts i me va contar el que jo no sabia o no recordava i vaig pensar eren uns fets prou interessants per a publicar una mica historiats.

En Miquel ja tenia nou anys, però no havia crescut com tocava. Era el més petit de la seva classe i per això li deien «menut». No sols li deien els seus companys de classe, sinó també els mestres. Aquells mestres dels anys cinquanta que eren molt diferents d’ara. No tenien segons quines manies i sabien allargar la mà.

En aquell temps a l’escola tots els infants rebien un malnom. N’hi havia que tenien la sort de seguir amb el malnom de la família i als altres el s’inventaven. Molts d’aquests no són per recordar.

Gràcies a Déu molts d’ells, acabada l’escola, van desaparèixer.
En Miquel «menut» era el més llest de la classe. Cada setmana el mestre posava medalles als tres primers de la classe i l’havien de dur penjada al bavadero tota la setmana. Ell sempre duia la primera. La segona quasi sempre tocava a en Joanet «cuatrojos», un nin amb ulleres de vidres molt gruixats. La tercera sempre tocava al «foraster» que era un fill de militar que sols parlava en castellà, però era molt llest i molt bon al·lot.

Quan el mestre demanava la lliçó a un alumne i no la sabia, sempre la feia dir a un dels tres medallistes. Tant en «menut» com en «cuatrojos» o el «foraster» sempre la sabien. Però en «menut» era molt sensible i quan veia la canya del mestre caure damunt l’esquena del company que no havia sabut la llicó, les llàgrimes li regalimaven per la cara.

A casa seva era on en Miquel ho passava més malament. El seu padrí, l’amo en Miquel Socorrat, un home gran i gros, quan veia el seu net, que a més era l’únic que duia el seu nom i llinatge, tan petit i escafit, el se mirava amb mala cara. En Miquel fugia a un racó per a que no el veiessin quan plorava, ja que ell estimava molt el seu corpulent padrí.
Les seves germanes, que li passaven de mig pam, també es reien d’ell.

La mare sempre l’agombolava i li deia: «Dins els pots petits hi ha els bons ungüents. No te preocupis, en ser hora ja creixeràs i podràs riure’t dels qui t’han fet befa».
I així va ésser. Quan va fer els dotze anys va pegar una bona crescuda, passant a ser un dels més alts de la classe.

Va perdre totes les manies, però el malnom «menut» l’ha conservat tota la vida.
Avui, ja ben granat, encara el coneixen com en Miquel «menut». Casa seva és can menut i als seus fills també els hi diuen «de can menut».
Això dels malnoms a l’escola era molt enrevessat.