La destral demana la fusta del mànec a l’abre que talla

Els poderosos del món ens despullen per anar ells vestits. Ens diuen que maten perquè no ens matem. Que roben perquè nosaltres no poguem robar.

L’home que està posat en aquest món per edificar, esbuca; per humanitzar inhumanitza els valors; i, de cada dia més, s’acosta a l’instint que tenen els animals de devorar-se uns amb els altres i amb la porqueria, que els surt dels seus baixos cinc sentits, marcar territoris no seus, que se’ls fan seus. Per esbucar un edifici serveix tothom. Per robar no importa haver estudiat. Qui vulgui fer anar les coses envant i per bon camí, ha de tenir el cap clar i les idees intel·ligents, patents, sense embuts. Sols els savis senzills, humils i humans, edifiquen.

Però, ai! d’aquells savis que empren el seu cervell per fer ‘no-res’ les coses bones i amb la seves canallades pestoses tiren a matar. Més els hauria valgut néixer lleons i pasturar dins selves menjant carn podrida.

Tots nosaltres, commoguts per tantes notícies diàries de guerres; per tants de milers d’emigrats, morts de fam que volen botar murs fets de fils de ferros punxents, deixant-los, sangrant, pelleringosa la pell; per tantes concentracions de gent indignada –a la que s’hi afegeixen els malobrants matons que en aquests moments fan de les seves sense conciència- demanant justicia i dignitat; per tantes cabanes i porxos que tenen els fogons apagats per no tenir menjar per coure, ni aigua per bullir; per tants d’aturats forçosos, sense cap entrada per poder mantenir els fills i han de viure de les miques que cauen de les taules dels padrins: i, pensar, al mateix temps, que el foc, que necessiten per donar calor a casaseva, fogalleja a cada habitació en els palaus, torres i xalets del poderosos, lladres (i potser criminals)…, això desespera.

Tanta desorientació, tanta mediocritat, tan innobles impulsos, tants crims des de l’aristocràcia fins al plebeisme de la gent més vulgar, no li transtorna el cervell al poble honest per la raó que sap que és llei de vida caminar entre el bé i el mal. Ara que el que ens desordena i trastoca l’obligació que tenim d’haver d’obeir els mandataris és que el mal dirigeixi el bé com a una norma subtancial i imprescindible i que els dolents siguin els qui ens assenyalen els camins torts, amb la llei en la mà, detall per detall, i que la nostra bona convivència estigui dins les seves mans.

La nota més destacada de la nostra actual societat, amb totes les seves jerarquies assentades damunt la muntanya dels seus doblers, inflades per la seva autoritat nascuda en males arts, correspon a la fortuna dels seus jocs maquiavèlics que tenen entre ells, sense escrúpols, amb astúsia i duplicitat, sempre-sempre amb intencions d’aconseguir el seus fins.

Què trist que d’ells no ens poguem derfer.
Ja dins la segona desena de segle 21, quan domina la tècnica (tot un miracle que mai ni els més savis de la història passada s’haguessin imaginat) i els avanços, tots baixats del cel, és una pena agafar la Bíblia, anar a la primera página de la creació de l’home i veure i llegir les paraules dirigides a Caín al seu comportament: «Més, sigui així com sigui, tu, Caín, sempre seguiràs volent assaciar-te de la fam que tens de fer el mal i de consumar els teus vicis. Sempre voldràs mandar, i dominar, fent el que tu vulguis!...» «I, tot seguit, Cain diu els seu germà, Abel: ‘Sortim defora’. I ja, estant el dos fora, en el camp, Caín s’afuar i se tirà damunt Abel i el matà» - Gènesis, capítol 4, vers 7 i 8 Segons els historiadors, els origens de l’home, contat per la Bíblia, podrien haver estat cap als anys 3.886 abans de Crist)

Amics, lectors, digau-me: Què anam envant o tornam a la primera plana del gènesi de la humanitat? Dóna què pensar.