Va nèixer poques setmanes abans de la proclamació de la II República. Son pare era a França, al front del magatzen de fruites. Sa mare, ja de mesos, havia viatjat a Mallorca per a parir a la calor de la llar familiar, vora els seus pares i les germanes joves. Als deu anys, recent arribada de passar la infantesa a Sóller, va patir a Metz els desastres de la guerra i les pors de l’ocupació. A la maduresa, retornà a la Vall amb el seu marit al Cel Sia a gaudir d’una ben guanyada retraite. Té fills, néts i renéts escampats per tot el món i, si abans els enyorava, ara donaria tot quan fos per assegurar-se de que estiguin tots bé i perquè puguin venir aquest estiu, com cada any, a visitar-la.
Els anys de sa fam no eren els més propicis per a venir al món; malgrat això la seva mare es va desfer per tenir menjar per ell i els seus tres germans dins de la penúria. No va anar gaire temps a escola; abastament per aprendre lletra i desfer-se’n amb els nombres, encara que se sabia de memòria els rius d’Espanya i els seus afluents. Entrà de mosset a la fusteria on ja hi feia feina son pare, on hi deixà un dit de la mà esquerra quan ja havia pres massa confiança amb la tupí. Quan la fusteria gran tancà, muntà la seva amb els estalvis i la indemnització rebuda; sense pretensions, només per arribar a la jubilació. No pot sortir a caminar, com feia cada dia; ni a la tertúlia del Turismo; i el que és pitjor: no rep la visita de les nétes, les seves rialles, el seu no aturar d’enfilar paraules i les aferrades pel coll del padrí i sa padrina. Pensa amb elles mentre volta pel corral i canturreja cançons de posguerra que aprengué dels mestres fusters.
A la terra dels seus pares hi havia molta d’alegria i ganes de viure, però també feina magre i feixuga, d’aquella que fa envellir aviat a la gent, i molta de fam. Una carta d’un parent que ja feia un any que era a Mallorca els animà a traslladar-se, a migrar cap a un millor futur. Els primers anys a Sóller eren forasters: noves costums, nova llengua, gent més seca; però se’n sortiren. Començà quasi de nin dins una cuina d’hotel, per després passà al menjador, de cambrer quan encara se servien els plats a taula i es rebien propines esplèndides. Va conèixer a Antònia, sollerica d’arrel, i es casaren a l’esglèsia del Convent amb una xocolatada a Can Villy. Fent feina de manobre i de llanterner durant l’hivern i amb el subsidi de l’atur aconseguiren fer un ca seva: un piset gran, dos fills i una filla i, fins i tot, pogueren comprar un olivaret. Ara té els fills enfora i passa molta pena i angoixa per la seva dona, que no agafi la malaltia, perquè l’ha d’acompanyar a Palma dos pics cada setmana pel tractament.
La seva mare, casada amb un home bastant més major que ella, enviudà quan ella i el seu germà eren nins. Pogueren susbsistir amb allò que podien vendre del bocinet de terra que tenien a l’Horta i d’alguns jornals de fer cases netes. Ella de ben nina va començar a ajudar a sa mare i al seu germà en les feines de l’hort i prengué el gust d’anar descalça sobre la terra banyada per dins dels solcs on corria l’aigua de la síquia, cosa que encara fa quan en té ocasió. Els hiverns a collir oliva amb dues pedres calentes dins les butxaques per escalfar-se les mans i no agafar sedes. Feina feixuga i mal pagada tota la vida. I aquesta la malpremià com a la mare: enviudà prest. I ara el mal bitxo que ha arribat també li lleva el consol a totes les dolències de salut i d’ànim que pateix cada dia: no pot rebre els seus néts a dinar, com feien entre setmana des que eren nats. Diu per telèfon que està bé, que no s’angoixin per ella.
Arribà a Sóller amb dues filles petites l’any 92. Varen formar part d’un dels últims grups que pogueren sortir de Sarajevo abans de que l’exèrcit serbi-bosnià sitiàs completament la ciutat. A Bòsnia tenia una bona feina, aquí començà des de zero, es va haver de reinventar tota sola i tirar endavant la seva petita família. Ho aconseguí amb autoestima i esforç. Les seves filles cada dia la conviden a participar d’una videocridada grupal, amb els gendres i els nétets. No es pensava mai haver de tornar a patir per tots d’aquesta manera.
Ell no s’enrecorda molt bé de quasi res. Cada dia, en aquest lloc on està amb altra gent, li donen menjar i el renten unes dones a les quals confon: a vegades les pren per infermeres, a vegades les crida pel nom de les seves filles. Fa un poc, no sap ben bé quan, la veritat, potser era ahir, ha estat content perquè han cantat una cançó. Li agrada molt cantar, sempre li ha agradat. Les filles, que no el poden visitar des de fa setmanes a la residència per les mesures preses, n’han rebut el video. Son pare hi canta una cançó del Duo Dinámico i ho fa molt bé, sempre li ha agradat cantar.
Vides inventades que són un poquet part de cada un dels nostres pares i mares, dels nostres padrins i padrines. Ells i elles, després d’haver tengut una vida molt més dura que la nostra, amb molta de feina per fer-se envant i poques comoditats, ara són els qui pateixen més aquesta crisi sobtada que ens ha tocat sofrir. I ho fan, molts d’ells tots sols confinats a casa, des de la dignitat, donant exemple amb enteresa, dient-nos que no passem pena per ells i que no ens exposem anant-los a veure, que amb poc poden passar. Tot això malgrat estar angoixats per ells, perquè són conscients que estan en el centre de la diana del maleït virus, i pels altres, com han fet sempre quan ens han regalat tot el que tenim.
No deixem un dia de pensar amb ells, de parlar amb ells, de fer-los riure… I de donar-los les gràcies pel seu exemple d’ara i de tota una vida.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Setmanari Sóller.
De momento no hay comentarios.