Perquè un plaer estival no esdevengui mortal

Parlar d’accidens subaquàtics seria un tema tan extens que no bastarien totes les planes d’aquest setmanari, amés un escrit llarg no el llegeix quasi ningú, per això crec que el més útil es parlar de quatre conceptes bàsics i si qualque jove el llegeix i en pot agafar conciencia, aquest escrit ja haurà servit per qualque cosa.

La primera cosa que ha de quedar ben clara i que es la premisa indispensable per comprende algunes coses, i per això ho escric en majùscules, es que EL SENTIT COMÚ APLICABLE EN EL MEDI TERRESTE MOLTES VEGADES NO ES APLICABLE EN EL MEDI SUBAQUÀTIC, FINS HI TOT POT SER CONTRARI.

A partir d’aquesta premisa ja podem pensar que qualsevol precaució que adoptem en el medi subaquàtic serà poca. Per això cal dir, el primer de tot, que quan algú vol fer una activitat submarina, a part de que tengui uns coneixements i experiencia en aquesta activitat, sempre a de anar acompanyat d’un altre persona capacitada per ajudar per si li passa un denou. No es prudent anar-hi amb una persona inexperta o amb la capacitat física inadecuada per ajudar a un accidentat(un nin, un pedrí…), ja que si sorgeix un problema, el que succeira es que tendren dues victimes, ja que l’acompanyant inexpert o no capacitat, desesperat per salvar la vida de l’accidentat, actuarà més amb el cor que no pas amb el cervell i ell també hi quedarà…El més prudent i recomenable es complí amb la llei i amb el sentit de la prudencia; sumergirse sempre acompanyat i que en la superficie estigui indicat amb boia i banderí alfa, cosa que adverteix als navegans que hi ha algú submergit, i millor si també hi ha una embarcació amb altres acompanyants.

Els problemes que es poden tenir davall l’agüa son molts diversos i com he dit abans parlarem sols dels qui poden ocorrer més freqüentment fent inmersió en apnea (sense botellas) que es el la activitat subaquàtica més habitual entre els joves estiuejans. Així idò tenim:

HIPOTERMIA: És el refredament corporal excesiu, fins a tal punt que pot alterar la fisiología normal del cos. Hem de tenir en compte que per molt “calenta” que troben l’aigüa, aquesta te un poder termoconductor molt alt, per aquest motiu sempre te un efecte hipotermic. Per evitar això cal mesurar el temps que esteim dins l’aigüa o anar convenientment protegits(neopreno etc)

SHOCK DISTRIBUTIU O TERMODIFERENCIAL: És el que popularment s’ha anomenat “tall de digestió”. En el primer cas, si per exemple hem fet una menjada copiosa i esteim en ple procés de digestió(primeres hores després de la ingesta) bona part de la sang del nostre organisme es distribueix per l’aparell digestiu, per tant si durant aquest periode feim una activitat física intensa també s’haura de aportar un fluxe importan de sang al aparell locomotor, tot això junt amb altres factors esdevindrá en una manca de fluxe de sang al cervell, si això passa en medi terreste tens un desmai…un desmai en medi acuàtic significa ofegament.

El mateix passa amb el shock termodiferencial, però en aquest cas la causa es un canvi brusc de temperatura corporal, per exemple, per haver estat molt de temps al sol i de sobte tirar-se al aigüa. Com a prevenció d’això cal evitar activitats físiques importans després de menjades copioses, evitar ficar-se al aigüa después de prolongades exposicions al sol i evitar el canvi brusc de temperatura corporal, per això cal ficant-se dins el mar de forma paulatina(primer banyar-se les cames, etc)

BAROTRAUMES: Són problemas que sorgeixen pels canvi de presió que existeix entre la superfici i el medi subaqüàtic. Cal tenir en compte que cada 10 metres de profunditat, la presió atmosférica (760mmhg) s’incremente una atmósfera més. Per la Llei de Boyle i Mariotte que diu que el volumen d’un gas aumenta o disminueix en relació inversa a la pressió que s’exerseix sobre ell, cal comprende que en aquelles cavitats o organs on hi tenim aire, aquest sofrirá canvis de volum segons el grau d’inmersió, així podrem tenir problemas, tant per efecte implosiu com explosiu, que ens podran causar mal de oïda, mal de queixal, dolor sinusal, etc. Aquest afecte també es produeix a nivell alveolar(pulmonar) i això ens pot provocar un greu problema anomenat SINDROME DE HIPERPRESSIÓ INTRATORACICA, això es, la ruptura dels alveols per un augment de pressió. Per evitar això, cal expulsar l’aire dels pulmons quan es fa l’emersió i evitar el busejar si tenim un quadre catarral respiratori(refredat). En aquest darrer cas, per exemple, un inofensiu i habitual refredat en spot provocar un seriòs problema pel fet que si un tapet de moc ens pot arribar a obstruir un bronquiol degut al canvis de pressió i volum abans esmentat, provocant-nos el referit SHPIT. Per tant, NO ES CONVENIENT BUCEJAR SI PATIM UN QUADRE CATARRAL, PEL PERILL DE PATIR UN BAROTRAUMA.

SÍNCOPE ANÒXIC DE EMERSIÓ:

Aquesta potser sigui une de les causes més freqüents de ofegament en les persones que fan inmersió amb apnea(sense botellas de oxígen).Aquí hem de torner fer referència a la “llei” formulada al principi “EL SENTIT COMÚ APLICABLE EN EL MEDI TERRESTE MOLTES VEGADES NO ES APLICABLE EN EL MEDI SUBAQUÀTIC, FINS HI TOT POT SER CONTRARI”.El temps que nosaltres poden aguantar sense respirar en superficie no es el mateix que en inmersió, ja que en el medi subaquàtic intervé el factor de canvi de pressió que es pot convertir en trampa mortal. Així, un accident mortal clàsic es aquest: Un jove sap que pot estar sense respirar, per exemple 2 minuts, fent inmersio a una profunditat més o manco constant, veu una peça a uns 10 metres més fons, el jove pensa que com que sols fa 1minut que esta submergit te temps de baixar aquests metres, sortir i encare li sobre temps…Efectivament, però davall la mar 2 + 2 no son 4; i així quan surt cap a la superficie el més aviat possible, evidentment es produeix una disminució brusca de pressió pulmonar i pressió del oxígen alveolar, la qual cosa determina que el oxígen de la sang passí al pulmó i no a la inversa, com hauría de ser; això provoca una brusca anòxia, amb ofegament i mort.

També poden succeir problemas per “calambres”, picades de animals marins, etc. També existeix la enfermetat descompresiva, però aquesta es més propia de grans inmersions amb botellas de O2…

EN RESUM:

Tota activitat subaqüàtica, s’ha de considerar una activitat de risc, per tant cal tenir una bona preparació física i tenir un coneixements mínins adquirits per gent experta, i sobretot actuar sempre amb màxima prudencia i no confiar-se mai per molt expert que un es pensi ser.