Malgrat les mesures que s’havien pres amb els vaixells de parts afectades per l’epidèmia de còlera, malaltia infecciosa aguda causada pel bacteri “Vibrio Cholerae” i durant la qual els malalts d’una gran diarrea acompanyada de vòmits violents, aquesta es declarava a Ciutat i als pobles i sembrava el pànic, paralitzava la vida social i econòmica i obligava a l’establiment d’hospitals provisionals. La vila de la part forana que en resultà més perjudicada fou Sóller, on a més de tenir malalts a cada casa hagué de lamentar 135 morts. I d’aquests, una tercera part a Fornalutx, que per la seva poca població suposava una immensa tragèdia.
Això era el 1865. Palma fou afectada amb 2.175 morts i Pollença amb vint-i-un.
Aquestes tristes circumstàncies serien evocades per la literatura local, ja sia en aquella obra d’Eduardo Infante amb els seus “misteris de Palma” o en aquells versos de Pere d’Alcàntara Penya que ja vaig reproduir en el tom sobre els escriptors dedicat a Ciutat.
Però allà on trobam descripcions més vives sobre tal tragèdia i que en aquest cas podríem extrapolar de París a la vall és en la natrrativa d’Heinrich Heine.
Aquest escriptor alemany, gran viatger, nascut a Düsseldorf el 1797 i mort a París el 1856, autor de poemes en els quals la inspiració romàntica adopta un accent polític o irònic, escriví a més de lírica, cançons i romanços, quaderns de viatge, que van del 1826 al 1931, quan segons ell tingué el goig inefable de descobrir la Mediterrània.
- I què en va dir de tota aquesta mort amb pebres?
- De fet no en va fer cap coverbo. Escrivia: “Jo parl de còlera que durant un temps ha regnat aquí sense restriccions, tot fent caure les seves víctimes sense tenir esment de llinatges il·lustres o condició social. Jo, que no havia estat aprensiu sobre tal pestilència, veia, com de fet, l’idea inicial sembla ser el ridiculitzar-la s’estimà que el còlera no seria capaç de mantenir la seva mala fama aquí massa més temps que la de qualsevol altre trist personatge... No hi ha res pitjor que les mesures confuses i sobtades de seguretat. Es va crear una comissió de sanejament, foren establerts indrets de primers auxilis per tot arreu i les ordenances sobre la higiene pública foren posades en vigor amb tota urgència...”
- I què més va passar?
- Segueix dient Heine: “Onsevulla que algú miràs en el laberint de carrer i carrerons hi havia funerals o d’aspectes més trist encara, carros funeraris sense seguici. I com que no hi havia prou vehicles d’aquesta mena era precís fer servir qualsevol carruatge, que coberts amb draps negres em semblaven quelcom força excèntric. Finalment, i a causa de l’escassesa de tot allò que tingués rodes, s’empraven fins i tot, per a carregar-ne els taüts, cotxes de lloguer... El cementiri proper, on es reunien els sepel·lis, presentaven les vistes més inconsolables. Quan vaig voler acomiadar un amic i vaig arribar a temps just de veure com carregaven el seu cadàver, vaig tenir el gest amarg de retornar-li un honor que ell, una vegada, m’havia fet. Quan vaig sortir de les meves meditacions, allà, en el camps sant, no vaig veure al meu entorn més que cel i caixes de morts. Endurit per la vida, com ja estava aleshores esperar la mort amb serenitat i, fins i tot, amb un cert i esperançat optimisme. Però això de ser inhumat entre cadàvers de còlera, en fossars comuns, es quelcom que no espot aprendre. Vaig fugir tan ràpid com vaig poder fins a la part més alta del cementiri, un pujolet des del qual podia veure, allà baix, la disseminació urbana tan hermosa. Era la posta de sol; els seus darrers raigs semblaven donar un adéu trist, quan les boirines del crepuscle cobrien amb el seu vel de malaltia tota la població... I vaig amargament sobre la vila trista...”
- Tot un drama.
- Això mateix.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Setmanari Sóller.
De momento no hay comentarios.